Arribàvem a Sant Quirze amb dificultats per aparcar i Aurelio, Ridao i els Prats amb empentes i rodolons i canviant de carrer ara amunt, ara avall, vàrem arribar suposadament davant mateix del local de joc, semblàvem perduts i agafàvem els tres mòbils per saber si el club havia canviat d’adreça. Nois, no veieu l’entrada, collooooooooooooons! Je, je, je. Lo delegat recordava de feia molts anys la porta d’entrada. Estem salvats. I ens quedem esperant a fora la resta de l’equip. Segurament arribaran tard, deiem alguns… No hauran tingut tanta sort com nosaltres per aparcar. JE, JE, JE. Tots els carrers tallats perquè potser era Sant Josep,… Al final vam pensar en entrar cap a dins. Ah, sorpresa! La porta estava tancada i barrada i pel que es podia veure darrere els vidres, allà no aparentava sala de joc a jugar en menys de 10 minuts. Estupefactes! Impossible. Comencem bé. Aurelio salta i diu, tranquilo capi, tenemos una hora, je, je, je…
I ara què? On està la resta de l’equip? Falten 10 minuts per començar… Truquem per telèfon a un número que l’Aurelio a través de les noves tecnologies havia aconseguit, (lo delegat no portava la carpeta groga, encara no sé on està), trucada a l’aire, contesten amb sorpresa i ens diuen que estem al carrer i número correcte. Tots flipant quan a 20 metres s’aproximava una persona amb pinta de venir cap a nosaltres a jugar escacs… Estem salvats, je, je, je. Bon dia, bon dia, (feia bon dia) i aquelles coses que es diuen… Que no pugen cap a dalt? Cap a dalt a on? Je, je, je. Doncs estàvem atontats perduts. Los de la excursión, si us plau, que suban para arriba hombre, suban para arriba, encara ens pixem de riure,… Però, oiga! No era abaix això? Ja fa molts anys que no veniu per aquí, oi? Pugin, pugin a dalt de tot. Que no han vist la placa?
No veiem Los Rayos-X, vamos a ver la placa,… Je, je, je.
Ok. Ja estem a dalt. 3 pisos i el lavabo a baix de tot. Ah carai, la resta de l’equip menys els Parra, ja estàven a dalt. Quin nivell! Comencen les partides sense els Parra que triguen 5 minuts en arribar. (Temps de pujar les escales). Tot en marxa i pim pam per aquí i per allà. Sense entrar en tots els detalls de cada partida, però destacar el punt del nostre fitxatge de reforç (Sergi Collazo), fent la feina i ràpid, i la Gran Victòria del nostre tauler 1 que jugava amb negres contra un 2.227. No vam poder celebrar la victòria com es mereixia però ho vam intentar tots i us felicito per fer-ho lo millor possible. Jo particularment i com a delegat,estic orgullós d’aquest equip i sento no haver pogut rematar quan quedàven dos minuts de rellotge i un peó i ventatja que donàven vida per estona. Quedava molta partida, però el puto cavall es va tornar boig i va saltar al buit f4. Jo no el vaig tocar, ho prometo, va saltar sol com per art de màgia… Quina merda de truc! JE, JE, JE
Finalment tot va acabar en un piscolabis en una gelateria (Ferretti. Plaça Sant Jaume número 12) i tots cap a casa. Ah, un moment. Això no té desperdici. LLegiu més. Els 4 que estàvem perduts abans d’entrar al local de joc, es van tornar a perdre durant uns 15-20 minuts voltant a peu per Sant Quirze buscant el cotxe. De pel·lícula! Però quina panada que portàvem a sobre… Així va anar… 1,5 punts de 4. I cap a quarts de tres, sans i estalvis a LLinars del Vallès.
Ripollet havia guanyat però el desempat final del Ripollet hauria estat de 180,0 i si nosaltres haguéssim guanyat al Sant Quirze (cal saber-ho), l’haguéssim tingut només de 0,25 punts més . Exactament 180,25. El que són les coses. Si fós de menys de 180,0 estaríem més tranquils. Com a mínim jo.
Gràcies i fins a la pròxima. (Crònica de Gerard Prats)